Crítiques
El signe i el símbol
(ut pictura poesis)
Fernando Gómez de la Cuesta
Hi ha alguna cosa a la pintura de Vicenç Palmer que la converteix en singular, una qüestió que es refereix a l'ús dels signes i dels símbols, un caràcter elemental que connecta amb allò emblemàtic, amb l'esotèric, amb el còsmic i amb el màgic, proper en ocasions a l'art primitiu, en altres a les cosmogonies mítiques, també a les icones contemporanis que actuen com a símbols distintius de la modernitat. Les obres de Palmer contenen motius repetits de manera insistent, una mena de patrimoni visual amb el qual va generant les seves constel·lacions d'elements esquemàtics i de llenguatge simple, un grafisme sintètic que construeix aquesta mitologia personal de colors vius i contrastats sobre fons d'aparença infinita i enigmàtica.
Tot en Palmer el situa en una posició perifèrica pel que fa a l'art i això fa interessant la seva investigació plàstica: la seva arribada tardana a la creació, la seva formació autodidacta, la utilització d'una tècnica peculiar en què la línia, que es configura com el gest decisiu dels seus llenços, es produeix amb fins traços de pintura seca amb cert volum, deixats assecar sobre una superfície de la qual són desenganxats posteriorment per ser adherits al quadre final, un sistema complex i limitant que, des de la seva dificultat, ajuda a aconseguir la síntesi esquemàtica i simbòlica d'unes formes en què es prima l'expressió, l'abstracció i el sígnic.
Mentre el seu diapasó creatiu va oscil·lant entre la pintura rupestre i el pictograma contemporani, Vicenç Palmer pren la seva obra com un experiment intens amb el qual interrogar-se sobre el món d'una manera sentimental, compromesa, poètica i política, una mirada còsmica però, també, absolutament quotidiana. Una pintura que s'allunya d'allò que s'entén com el "bon art" per crear un sistema iconogràfic plural, mudable i lliure, que desafia les normes establertes, generant unes estructures narratives obertes i contradictòries, les mecàniques de representació de les quals sorgeixen de la imperiosa necessitat de projectar idees essencials de manera àgil i no tant de formular un estil propi des d'una excessiva reflexió.
Aquesta creació (quasi) automàtica de símbols disposats sobre el llenç es refereix als temes que preocupen a l'artista: l'esdevenir de la vida, el passat, el present i el futur, la família, la ciutat, el país, la cultura, les creences; un context tan ampli que es converteix en inabastable, tant per al seu autor com per l'espectador. La seva obra està incardinada en una recerca permanent de l'alliberament de qualsevol lligam, en una fugida de les jerarquies imposades, una actitud que es fa patent, sobretot, a la seva peculiar manera de "fer" la pintura. Perquè una obra d'art, per assenyalar alguna cosa interessant, ho ha de fer al marge de les barreres convencionals del formalisme a l'ús, al marge de l'estètica dominant, fora de les modes i dels gustos del moment, i allà és on s'instal·la Vicenç Palmer.
(ut pictura poesis)
Fernando Gómez de la Cuesta
Hi ha alguna cosa a la pintura de Vicenç Palmer que la converteix en singular, una qüestió que es refereix a l'ús dels signes i dels símbols, un caràcter elemental que connecta amb allò emblemàtic, amb l'esotèric, amb el còsmic i amb el màgic, proper en ocasions a l'art primitiu, en altres a les cosmogonies mítiques, també a les icones contemporanis que actuen com a símbols distintius de la modernitat. Les obres de Palmer contenen motius repetits de manera insistent, una mena de patrimoni visual amb el qual va generant les seves constel·lacions d'elements esquemàtics i de llenguatge simple, un grafisme sintètic que construeix aquesta mitologia personal de colors vius i contrastats sobre fons d'aparença infinita i enigmàtica.
Tot en Palmer el situa en una posició perifèrica pel que fa a l'art i això fa interessant la seva investigació plàstica: la seva arribada tardana a la creació, la seva formació autodidacta, la utilització d'una tècnica peculiar en què la línia, que es configura com el gest decisiu dels seus llenços, es produeix amb fins traços de pintura seca amb cert volum, deixats assecar sobre una superfície de la qual són desenganxats posteriorment per ser adherits al quadre final, un sistema complex i limitant que, des de la seva dificultat, ajuda a aconseguir la síntesi esquemàtica i simbòlica d'unes formes en què es prima l'expressió, l'abstracció i el sígnic.
Mentre el seu diapasó creatiu va oscil·lant entre la pintura rupestre i el pictograma contemporani, Vicenç Palmer pren la seva obra com un experiment intens amb el qual interrogar-se sobre el món d'una manera sentimental, compromesa, poètica i política, una mirada còsmica però, també, absolutament quotidiana. Una pintura que s'allunya d'allò que s'entén com el "bon art" per crear un sistema iconogràfic plural, mudable i lliure, que desafia les normes establertes, generant unes estructures narratives obertes i contradictòries, les mecàniques de representació de les quals sorgeixen de la imperiosa necessitat de projectar idees essencials de manera àgil i no tant de formular un estil propi des d'una excessiva reflexió.
Aquesta creació (quasi) automàtica de símbols disposats sobre el llenç es refereix als temes que preocupen a l'artista: l'esdevenir de la vida, el passat, el present i el futur, la família, la ciutat, el país, la cultura, les creences; un context tan ampli que es converteix en inabastable, tant per al seu autor com per l'espectador. La seva obra està incardinada en una recerca permanent de l'alliberament de qualsevol lligam, en una fugida de les jerarquies imposades, una actitud que es fa patent, sobretot, a la seva peculiar manera de "fer" la pintura. Perquè una obra d'art, per assenyalar alguna cosa interessant, ho ha de fer al marge de les barreres convencionals del formalisme a l'ús, al marge de l'estètica dominant, fora de les modes i dels gustos del moment, i allà és on s'instal·la Vicenç Palmer.
Aquesta singular, personal i intransferible manera de crear, aquesta significació tan íntima i diferencial, és el que connecta l'obra d'aquest artista, d'una manera ineludible, amb la poesia, amb el seu sentit simbòlic i metafísic articulat per mitjà d'imatges sagrades, de cercles, triangles i quadrats, de mandales i tòtems, d'éssers i espais, una utilització del signe atemporal en la qual es barregen els temps remots amb els més actuals, una temptativa i un resultat del "dir" que deixa en evidència que, així com la pintura, així és la poesia. Ut pictura poesis. El signe i el símbol.
Mallorca 2019.
VICENÇ PALMER
o el goig del celebrant
A la meitat del camí de la vida –tal com féu el Dant començant la Divina Comèdia-, el nostre protagonista decideix donar la passa definitiva, cabdal, i lliurar-se a l’aventura de forjar-se una identitat en el món de l’art. Comesa atzarosa, inquietant, que suposa un gran repte. El batec existencial de Vicenç Palmer (Palma, 1955) agafa un altre ritme, d’alta intensitat i freqüència temperada, quan maneja el pinzell i mescla els colors. Mai és tard si hom arriba d’hora, sigui quin sigui el lloc, la comesa, el resultat. Contrari a assolir la via artística com a element expiatori, Vicenç Palmer opta per la pintura des d’una experimentació plaent, hedonista, de l’acte creatiu. Ens trobam, aleshores, enfront d’una mirada dionisíaca, meravellada, que defuig el turment i l’angoixa que generalment acompanyen l’esperit d’aquells que viuen l’art com una mena de redempció. Notam de seguida un impuls d’alegria fecunda en l’obra de l’artista, una explosió de goig que inunda les teles. Els colors es recreen en una gran festa, una exuberància cromàtica que conté un poder hipnòtic, un impacte que ens fa recordar Kandinsky. No debades la imatgeria ens presenta tot un seguit de
flors, sols, estels, formes geomètriques, figures antropomòrfiques..., deixant gairebé sempre protagonisme al fons, d’un blanc ubèrrim, despullat, que s’allunya de l’horror vacui. S’inicia així una espècie de joc que consisteix en desxifrar el missatge, com si ens trobàssim davant un jeroglífic o un palimpsest que reclama la nostra intervenció. Títols com ara “Conversa” o “Què férem, què feim, què farem?” demostren aquesta voluntat de traspassar els límits purament artístics per arribar a la formulació de pretexts. Però que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. No és l’art, des de la nit dels temps, un diàleg entre l’obra i l’espectador? Com va dir Baudelaire: “Cadascú amb la seva quimera”. És a dir, tot i observar i veure uns i altres les mateixes figures, la mateixa simbologia, l’obra és percebuda i interpretada de mil maneres diferents. Aquesta és la riquesa, el gran tresor de l’art. Vicenç Palmer crea signes i símbols, marques i senyals, tot conformant un imaginari que, per moments, ens remet a l’inconscient, a tot el que portam a dintre, retingut en algun racó de la memòria, fins que un record, un sentiment, una emoció... es fa present de forma inesperada, talment un acte reflex provinent de l’ànima. La tela metàl·lica, els peus i suports de ferro, l’arena pigmentada... evidencien la capacitat imaginativa de l’artista, que cerca complements on encaixar el discurs teòric, l’ideari expressiu. Segurament en la recerca i l’exploració formal radica el sentit de l’obra de Palmer, que beu de fonts tan diferents com l’expressionisme abstracte o el cromatisme figuratiu. El gaudi és pintar la vida.
o el goig del celebrant
A la meitat del camí de la vida –tal com féu el Dant començant la Divina Comèdia-, el nostre protagonista decideix donar la passa definitiva, cabdal, i lliurar-se a l’aventura de forjar-se una identitat en el món de l’art. Comesa atzarosa, inquietant, que suposa un gran repte. El batec existencial de Vicenç Palmer (Palma, 1955) agafa un altre ritme, d’alta intensitat i freqüència temperada, quan maneja el pinzell i mescla els colors. Mai és tard si hom arriba d’hora, sigui quin sigui el lloc, la comesa, el resultat. Contrari a assolir la via artística com a element expiatori, Vicenç Palmer opta per la pintura des d’una experimentació plaent, hedonista, de l’acte creatiu. Ens trobam, aleshores, enfront d’una mirada dionisíaca, meravellada, que defuig el turment i l’angoixa que generalment acompanyen l’esperit d’aquells que viuen l’art com una mena de redempció. Notam de seguida un impuls d’alegria fecunda en l’obra de l’artista, una explosió de goig que inunda les teles. Els colors es recreen en una gran festa, una exuberància cromàtica que conté un poder hipnòtic, un impacte que ens fa recordar Kandinsky. No debades la imatgeria ens presenta tot un seguit de
flors, sols, estels, formes geomètriques, figures antropomòrfiques..., deixant gairebé sempre protagonisme al fons, d’un blanc ubèrrim, despullat, que s’allunya de l’horror vacui. S’inicia així una espècie de joc que consisteix en desxifrar el missatge, com si ens trobàssim davant un jeroglífic o un palimpsest que reclama la nostra intervenció. Títols com ara “Conversa” o “Què férem, què feim, què farem?” demostren aquesta voluntat de traspassar els límits purament artístics per arribar a la formulació de pretexts. Però que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. No és l’art, des de la nit dels temps, un diàleg entre l’obra i l’espectador? Com va dir Baudelaire: “Cadascú amb la seva quimera”. És a dir, tot i observar i veure uns i altres les mateixes figures, la mateixa simbologia, l’obra és percebuda i interpretada de mil maneres diferents. Aquesta és la riquesa, el gran tresor de l’art. Vicenç Palmer crea signes i símbols, marques i senyals, tot conformant un imaginari que, per moments, ens remet a l’inconscient, a tot el que portam a dintre, retingut en algun racó de la memòria, fins que un record, un sentiment, una emoció... es fa present de forma inesperada, talment un acte reflex provinent de l’ànima. La tela metàl·lica, els peus i suports de ferro, l’arena pigmentada... evidencien la capacitat imaginativa de l’artista, que cerca complements on encaixar el discurs teòric, l’ideari expressiu. Segurament en la recerca i l’exploració formal radica el sentit de l’obra de Palmer, que beu de fonts tan diferents com l’expressionisme abstracte o el cromatisme figuratiu. El gaudi és pintar la vida.
Pere Joan Martorell
Comentari al catàleg “art è” Gener 2016
Comentari al catàleg “art è” Gener 2016
Quan la llum s’encen no hi ha límits per les mans i la ment
Una corazonada es la creatividad
tratando de decirte algo
tratando de decirte algo
Frank Capra
Quasi bé com el zum zum d’una abella la faceta creativa de Vicenç Palmer (Palma, 1955) romania latent esperant el moment d’emergir amb força, quasi de forma ejaculada, després d’anys on l’única cosa que calia era una estimulació que encengués la metxa i impulsàs a Palmer a emprendre un vertader viatge de descobriments per les grutes inhòspites del terreny artístic. “La vida et duu per uns camins determinats, i ja en pots fer de voltes, que és ella mateixa qui t’arrossega cap allà on has d’anar; en el meu cas va ser com si se m’encengués una llum que sempre havia dut a dintre ”, afirma el propi artista envers a la seva trobada amb la pintura, farà ara nou anys. Aquests darrers nou anys de formació autodidacta s’han materialitzat en una prolífera producció pictòrica, en un vertader camp d’experimentació sense límits, de valentia engrescadora i d’entrega incondicional. És precisament aquesta auto-formació la que li ha permès explorar de forma lliure i sense pautes preestablertes, sense procediments protocol·laris i a un ritme personal marcat per les pròpies inquietuds i ànsies d’inventiva; un ritme en el que la inspiració ha anat dictant i les mans han anat materialitzant.
Nou anys basten per mirar en perspectiva i poder entreveure una línia evolutiva dintre de la seva producció, fruit d’un incansable desig de temptativa, d’exploració amb materials, amb tècniques, amb textures, amb suports i amb games cromàtiques. Des de pintar amb plomes de gallina, fins a incloure fragments de sabates o ferradures als bastidors, passant per la utilització del carbonet lacat, el làtex o l’arena pigmentada, un micromón d’efectes òptics, exòtiques superfícies i, per suposat, històries narrades, configuren el ventall empíric de la seva producció.
Podríem dir, a grans trets, que als seus inicis es decantà per paletes càlides i homogènies que nodrien la totalitat de les teles a través de formes sinuoses. Una segona fase vendria marcada per l’experimentació amb materials diversos que sovint atorguen tridimensionalitat a les pintures, efectes de llums i ombres i el requeriment d’una predisposició activa per part de l’espectador que, en algunes peces, ha d’interactuar de forma directa per atorga’ls complet significat. Aquesta miscel·lània de diferents materials el conduirà a dissenyar les seves pròpies peanyes per dotar de la tercera dimensió a les seves teles. Una curiosa mescla de pintura i escultura configura la “Sèrie V”, on petits bastidors pintats queden suspesos en l’aire a través d’uns suports ideats en ferro.
Més recentment Palmer ha prescindit de la heterogeneïtat de materials per centrar-se en una pintura molt més matèrica i on la puresa blanca del llenç verge queda al descobert interrompuda per explosions de colors i mescla de línies nervioses, deixant entreveure certa reminiscència al gran Kandinsky. “Darrerament em costa tacar la tela”, afirma Palmer, distanciant-se d’aquelles primeres peces on el color copava tota la superfície sense deixar-ne rastre de buidor. Fons blancs i poemes de colors concentrats amb petits tocs figuratius fan de la seva producció més recent la gestació d’un estil propi. Tot i això, Palmer té molt clar que vol fugir dels encorsetaments, i que per a ell prima l’experimentació i la fidelitat a sí mateix que no pas la consolidació d’un estil personal reconeixible. L’artista explora, tant exteriorment amb la plasticitat dels materials, com interiorment en la profunditat del seu món intern i és a través de les seves creacions on troba la sintaxis per contar, per transmetre, per narrar petites històries que un cop posades en comú cada un n’és lliure d’interpretar. Com bé deia Dalmiro Sáenz “L’art és això. És col·locar en el destinatari de l’obra elements perquè ell mateix recreï la creació de l’artista”. Aquestes històries amagades rere els llenços venen acompanyades de petites pistes a través dels suggerents títols que serveixen de guia per l’espectador. Palmer crea en base a emocions, a sensacions, atorgant vides a les peces; vides plurals que, a través de la polisèmia de significats i interpretacions, reactiven el sentit de la creació: entendre millor el món a través de com se’ns narra.
Si bé la narrativa de Palmer a vegades és clarament divertida, irònica i enginyosa, en ocasions es decanta per postures més reflexives i transcendentals però sempre tractades des d’un punt de vista amable, fugint de tensions, de drames angoixants i de tragèdies quotidianes, tot cercant transmetre missatges en positiu, l’empatia necessària per arrencar un somriure a l’espectador o com a mínim un interès hedonista.
I dintre del seu estudi particular, amb quadres copant tots i cada un dels racons, amb peces graciosament col·locades que t’interpel·len i et parlen de forma directa i amb el treball intens de nou anys de creació condensat en un viatge fugaç, podem dir que quan la llum s’encén no hi ha límits per les mans i la ment...
Sara Rivera Martorell, 2014
Lda Hª d'art, máster en art contemporàni,
crítica i comissaria independent
Lda Hª d'art, máster en art contemporàni,
crítica i comissaria independent
El primer cop d’ull al conjunt de l’obra de Vicenç Palmer va ser a casa seva. Teles i fustes pintades, i algunes escultures delicadament ubicades entre mobles i fragments de paret, oferides a la mirada solta la veu en off de l’artista que acompanyava la visita talment un documental. Un travelling conduït en què esmentava detalls i anècdotes del momento en què estaven realitzades i dels espais que havien contemplat. Mentre escoltava, vaig anar intuint un camí.
En Vicenç treballa des de la pintura. El seu entusiasme i les seves ganes d’apendre han vingut provocant, des de fa anys, que el mateix suport pict`ric l’hagi duit a tastar la tercera dimensió, utilitzant materials com la tela metàl.lica o, simplement, dissenyant peus i suports de ferro que recorden els seus signes i que han de servir per emplaçar altres pintures. Mantenint dues línies paral.leles, ha vist necessari alternar fins al moment una obra més gestual i visceral, amb una altra aparentment més ordenada, plana i geométrica. De la mateixa manera, el fet tridimensional no l’ha allunyat de la representació pictórica de la realitat, capficant-se en l’expressió del signe, aïllat, unitari, com la comunicación no verbal dels cossos en la quotidianeïtat. En aquest sentit, les darreres peces d’en Vicenç posen en evidencia la depuració natural de tota una sèrie d’elements i recursos de la seva cuina experimental, fruit d’una dedicació –avui per avui, gairebé exclusiva- i d’una mirada dirigida. Experiències i viatges dels que s’ha nodrit, traduint formes copsades des de la seva cámara o bé retingudes en el seu disc dur. En qualsevol cas, estem parlant d’una narrativitat que, més que mai, fa explícita en tota una sèrie d’elements que juguen dialècticament. Cossos, taques, geometries i els mencionats signes que situa en un espai que cada vegada demana més protagonisme, i que determina la importancia d’aquestes dicotomies que ofereix a l’espectador. Gestualitats contingudes en un caos cromátic ordenat i retingut en pasterades pictòriques que han vist necessària la seva incorporació en l’espai de les seves obres. Pintura que surt sense por del tub, configurant frases on cadascun dels elements té un rol específic. Sintaxi que encara roman a l’estructura profunda i que promet narrar moltes més vivències.
Jordi Pallarès, 2012
educador visual i comissari independent
En Vicenç treballa des de la pintura. El seu entusiasme i les seves ganes d’apendre han vingut provocant, des de fa anys, que el mateix suport pict`ric l’hagi duit a tastar la tercera dimensió, utilitzant materials com la tela metàl.lica o, simplement, dissenyant peus i suports de ferro que recorden els seus signes i que han de servir per emplaçar altres pintures. Mantenint dues línies paral.leles, ha vist necessari alternar fins al moment una obra més gestual i visceral, amb una altra aparentment més ordenada, plana i geométrica. De la mateixa manera, el fet tridimensional no l’ha allunyat de la representació pictórica de la realitat, capficant-se en l’expressió del signe, aïllat, unitari, com la comunicación no verbal dels cossos en la quotidianeïtat. En aquest sentit, les darreres peces d’en Vicenç posen en evidencia la depuració natural de tota una sèrie d’elements i recursos de la seva cuina experimental, fruit d’una dedicació –avui per avui, gairebé exclusiva- i d’una mirada dirigida. Experiències i viatges dels que s’ha nodrit, traduint formes copsades des de la seva cámara o bé retingudes en el seu disc dur. En qualsevol cas, estem parlant d’una narrativitat que, més que mai, fa explícita en tota una sèrie d’elements que juguen dialècticament. Cossos, taques, geometries i els mencionats signes que situa en un espai que cada vegada demana més protagonisme, i que determina la importancia d’aquestes dicotomies que ofereix a l’espectador. Gestualitats contingudes en un caos cromátic ordenat i retingut en pasterades pictòriques que han vist necessària la seva incorporació en l’espai de les seves obres. Pintura que surt sense por del tub, configurant frases on cadascun dels elements té un rol específic. Sintaxi que encara roman a l’estructura profunda i que promet narrar moltes més vivències.
Jordi Pallarès, 2012
educador visual i comissari independent
Siempre he pensado que en la simplicidad entendida como despojamiento hay sabiduría.
Vicenç Palmer, instintivamente sabio, insinúa antes que decreta,
muestra un camino que irremediablemente se diluye en una transparencia ilusoria,
en una extraña armonía, en una frase inacabada,
Vicenç Palmer, instintivamente sabio, insinúa antes que decreta,
muestra un camino que irremediablemente se diluye en una transparencia ilusoria,
en una extraña armonía, en una frase inacabada,
como si en esa imposibilidad radicara la forma más pura, más genuina de la comunicación.
JAVIER CÁNAVES,
Escritor, premios Poesia Antonio Machado 2001, Hiperión 2003, , Ciudad de Palma Ruben Darío 2006
Escritor, premios Poesia Antonio Machado 2001, Hiperión 2003, , Ciudad de Palma Ruben Darío 2006
“Como dice Vicenç Palmer sobre su propia obra: “Prefiero dejar solas las imágenes de mis obras y no encerrarlas inmediatamente en la prisión de algunas palabras; así podrán “transpirar” lo que tienen que transmitir”. Y ciertamente Palmer rompe los esquemas preconcebidos. Su experiencia, sus ideas, sus pensamientos se observan en los trazos, los gestos, la materia que utiliza.
Sus obras se enmarcan en el ámbito del informalismo dentro de la abstracción espacial y gestual, mediante el uso, a veces, del collage y la pintura matérica, combinándolas hasta alcanzar una expresión personal y única.
Al margen de las emociones que su pintura nos produzca, los elementos que configuran cada cuadro nos inducen a establecer un diálogo profundo y a veces íntimo, entre el artista y el espectador”. J.M. Marín
Sus obras se enmarcan en el ámbito del informalismo dentro de la abstracción espacial y gestual, mediante el uso, a veces, del collage y la pintura matérica, combinándolas hasta alcanzar una expresión personal y única.
Al margen de las emociones que su pintura nos produzca, los elementos que configuran cada cuadro nos inducen a establecer un diálogo profundo y a veces íntimo, entre el artista y el espectador”. J.M. Marín